Avui fa cinc anys, els Reis Mags em van portar un regal amb el qual portava temps somiant: Melcior, Gaspar i Baltasar van deixar sota el meu arbre una vocació i una professió. 

Aquell regal va arribar en forma de bebè, un petit preciós que es deia Guille. Ell passava els matins a Can Rareta mentre els seus pares treballaven. Tenia tres mesos i mig. Amb en Guille vaig descobrir, per fi, que educar, criar i acompanyar als nens era la meva autèntica vocació. 

Cada dia, al matí, sortíem a donar un llarg passeig pel camp, i mentre ell s'arraulia i es dormia en la meva falda vaig començar a albirar un nou projecte: un espai de lliure aprenentatge en el qual els petits "aprenguessin" i "descobrissin el món" acompanyats per mi: la seva "mare de dia". 

Amb el temps, Can Rareta va acollir a en Lucas i, uns mesos després, va arribar na Jimena. Així, a poc a poc, amb la cadència amb la qual els mateixos nens creixen, Can Rareta, aquest particular Espai de Lliure Aprenentatge somiat durant les migdiades den Guille va prendre forma. 

Cinc anys després són molts els nens que han passejat ja pels camins de Can Rareta. 

Gràcies a tots els que m'heu ajudat a crear Can Rareta: 

Gràcies a María Montessori, Rebecca Wild, Piaget i Freire, entre d'altres, per donar-me les eines pedagògiques necessàries per crear el nostre particular Espai de Lliure Aprenentatge.

Gràcies a la illa i a la finca de Can Tià, per proveir-nos de la millor aula de psicomotricitat del món. 

Gràcies Francisca, Joan i Maria, propietaris i pagesos de la finca de Can Tià per acollir-nos i "practicar" amb nosaltres les "convencions socials" tots els dies. Per oferir pa als nens cada matí, per ensenyar-nos els treballs del camp cada estació, per…. 

Al Pep, pel seu suport incondicional i avenir-se a convertir la seva llar cada matí en una Llar de Lliure Aprenentatge. El "Bon dia Pep" és ja una de les nostres rutines més volgudes. 

A la Susana i la María Luisa, que van creure tant en Can Rareta com per venir a passar els matins i recolzar el projecte amb la seva presència quan aquest ho va necessitar.

Al Josu Maderas, per construir amb amor els mobles que els nens usen diàriament per jugar, menjar i dormir a Can Rareta. 

Als meus amics i família, per animar-me i escoltar-me durant anys parlar sense parar, primer del meu projecte i, després, d'una realitat que continua creixent i formant-se cada dia. Especialment a la Carla que em va confiar en Guille i amb això va sembrar la llavor de Can Rareta. 

Gràcies a tots els papàs i mamàs que han confiat i confien en Can Rareta. Gràcies per portar als vostres fills cada dia i per donar-me l'oportunitat d'acompanyar-vos en la gran aventura que és criar als vostres fills. Sense vosaltres, Can Rareta no seria possible. 

I, com no, un enorme 'Gràcies' als petits que formen i han format part de Can Rareta i amb els quals cada dia el concepte del nostre particular Espai de Lliure Aprenentatge segueix creixent: 

A la Pia, que ens va ensenyar a sacsejar-nos les mans després d'esbandir-les per no degotar en el sòl, ara tots els nens ho fan i recorden a na Pia.

Al Mateo, que ens va ensenyar a aixecar el braç i mirar cap amunt quan ens ennueguem. Ara, si algú s'ennuega aixeca el braç i mira cap amunt sense posar-se nerviós.

A la Mila, que ens ensenya a gaudir de la verdura i la fruita. Li apassiona, i en veure-la menjar amb tant delit els altres la imiten. Ningú vol quedar-se sense fruita.

A la Lucía, que ens ensenya a cuidar dels altres amb alegria i amor. Sap quan algú la necessita i acudeix en la seva ajuda abans que l'hi demanin.

Al Gael, el Tashi i la Mara per totes les experiències que vam compartim. I al Yeray, la Izzy, la Gala… per tot el que encara heu d'ensenyar-nos.

I podria seguir fins a l'infinit… Gràcies a tots i cadascun dels petits de Can Rareta per tot el que m'heu ensenyat. He après amb cadascun de vosaltres.

Sóc molt afortunada per poder realitzar aquesta labor tots els dies, envoltada de les coses que més m'agraden i d'aquestes personetes tan meravelloses.

Gràcies Guille!

                                                                                                  

Hoy hace cinco años, los Reyes Magos me trajeron un regalo con el que llevaba tiempo soñando: Melchor, Gaspar y Baltasar dejaron bajo mi árbol una vocación y una profesión.

Aquel regalo llegó en forma de bebé, un pequeño precioso que se llamaba Guille. Él pasaba las mañanas en Can Rareta mientras sus padres trabajaban. Tenía tres meses y medio. Con Guille descubrí, por fin, que educar, criar y acompañar a los niños era mi auténtica vocación.

Cada día, por la mañana, salíamos a dar un largo paseo por el campo, y mientras él se acurrucaba y se dormía en mi regazo comencé a vislumbrar un nuevo proyecto: un espacio de libre aprendizaje en el que los pequeños "aprendieran"  y "descubrieran el mundo" acompañados por mí: su "madre de día".

Con el tiempo, Can Rareta acogió a Lucas y, unos meses después, llegó Jimena. Así, poco a poco, con la cadencia con la que los mismos niños crecen, Can Rareta, ese particular Espacio de Libre Aprendizaje soñado durante las siestas de Guille tomó forma.

Cinco años después son muchos los niños que han paseado ya por los caminos de Can Rareta.

Gracias a todos los que me habéis ayudado a crear Can Rareta:

Gracias a María Montessori, Rebecca Wild, Piaget y Freire, entre otros, por darme las herramientas pedagógicas necesarias para crear nuestro particular Espacio de Libre Aprendizaje.

Gracias a la isla y a la finca de Can Tià, por proveernos de la mejor aula de psicomotricidad del mundo.

Gracias Francisca, Joan y Maria, propietarios y payeses de la finca de Can Tià por acogernos y "practicar" con nosotros las "convenciones sociales" todos los días. Por ofrecer pan a los niños cada mañana, por enseñarnos los trabajos del campo cada estación, por….

A Pep, por su apoyo incondicional y avenirse a convertir su hogar cada mañana en un Hogar de Libre Aprendizaje. El "Bon dia Pep" es ya una de nuestras rutinas más queridas.

A Susana y a María Luisa, que creyeron tanto en Can Rareta como para venir a pasar las mañanas y apoyar el proyecto con su presencia cuando éste lo necesitó.

A Josu Maderas, por construir con amor los muebles que los niños usan a diario para jugar, comer y dormir en Can Rareta. 

A mis amigos y familia, por animarme y escucharme durante años hablar sin parar, primero de mi proyecto y, después, de una realidad que continúa creciendo y formándose cada día. Especialmente a Carla que me confió a Guille y con ello sembró la semilla de Can Rareta.

Gracias a todos los papás y mamás que han confiado y confían en Can Rareta. Gracias por traer a vuestros hijos cada día y por darme la oportunidad de acompañaros en la gran aventura que es criar a vuestros hijos. Sin vosotros, Can Rareta no sería posible.

Y, como no, un enorme 'Gracias' a los pequeños que forman y han formado parte de Can Rareta y con los que cada día el concepto de nuestra particular Escuela de Libre Aprendizaje sigue creciendo:

A Pia, que nos enseñó a sacudirnos las manos después de enjuagarlas para no gotear en el suelo, ahora todos los peques lo hacen y recuerdan a Pia.

A Mateo, que nos enseñó a levantar el brazo y mirar hacia arriba cuando nos atragantamos. Ahora, si alguien se atraganta levanta el brazo y mira hacia arriba sin ponerse nervioso.

A Mila, que nos enseña a disfrutar de la verdura y la fruta. Le apasiona, y al verla comer con tanto deleite los demás la imitan. Nadie quiere quedarse sin fruta.

A Lucía, que nos enseña a cuidar de los demás con alegría y amor. Sabe cuando alguien la necesita y acude en su ayuda antes de que se lo pidan.

A Gael, Tashi y Mara por todas las experiencias que compartimos. Y a Yeray, Izzy, Gala… por todo lo que todavía tenéis que enseñarnos.

Y podría seguir hasta el infinito… Gracias a todos y cada uno de los pequeños de Can Rareta por todo lo que me habéis enseñado. He aprendido con cada uno de vosotros.

Soy muy afortunada por poder realizar esta labor todos los días, rodeada de las cosas que más me gustan y de estas personitas tan maravillosas.

¡Gracias Guille!

CROSSOVER

Un "crossover" és com es denomina en llenguatge televisiu quan el personatge d'una sèrie apareix en una altra. Doncs be avui hem tingut un "crossover" entre Can Rareta i La Arquiteca.

Sílvia, de La Arquiteca, ha vingut avui a Can Rareta a fer un taller d'adorns nadalencs amb els nens. Amiga i mare d'una antiga alumna ens ha fet aquest regal de Nadal, que incloïa una precioses boles de paper fetes per ella mateixa -paper inclòs!-, unes aquarel·les, pinzells i purpurina. 

Després del "paseíto", Sílvia ja havia preparat una taula en el jardí amb els materials necessaris i com flautista de Hammelin els nens s'han posat al seu voltant preguntant: "Què fas?"

La Arquiteca els ha explicat el que anaven a fer i després de penjar-se els davantals s'han posat a la feina. Hi havia un gran silenci, el que es crea quan els nens estan concentrats i entusiasmats fent alguna cosa amb les seves mans.

Sempre em meravella la capacitat de La Arquiteca perquè els nens creïn lliurement i en harmonia. Els dóna unes poques indicacions, les justes, i simplement es queda a prop per si a algun li sorgeix una necessitat. És fantàstica!

Al cap d'un ratet, unes precioses boles de nadal penjaven del garrover de l'entrada. 

Un "crossover" es como se denomina en lenguaje televisivo cuando el personaje de una serie aparece en otra. Pues bien hoy hemos tenido un "crossover" entre Can Rareta y La Arquiteca.

Sílvia, de La Arquiteca, ha venido hoy a Can Rareta a hacer un taller de adornos navideños con los niños. Amiga y madre de una antigua alumna nos ha hecho este regalo de Navidad, que incluía una preciosas  bolas de papel hechas por ella misma -¡papel incluido!-, unas acuarelas, pinceles y purpurina. 

Después del paseíto, Sílvia ya había  preparado una mesa en el jardín con los materiales necesarios y cual flautista de Hammelin los niños se han puesto a su alrededor preguntando: "¿Qué haces?"

La Arquiteca les ha explicado lo que iban a hacer y después de colgarse los delantales se han puesto manos a la obra. Había un gran silencio, el que se crea cuando los niños están concentrados y entusiasmados haciendo algo con sus manos.

Siempre me maravilla la capacidad de La Arquiteca para que los niños creen libremente y en armonía. Les da unas pocas indicaciones, las justas, y simplemente se queda cerca por si a alguno le surge una necesidad. ¡Es fantástica!

Al cabo de un ratito, unas preciosas bolas de navidad colgaban del algarrobo de la entrada.

GARROVES

Les garroves són molt importants a Can Rareta, ens ensenyen moltes coses.

El primer contacte dels petits amb les garroves és menjar-les. Des que tenen edat per portar-se alguna cosa a la boca, les xuclen, les mosseguen, les assaboreixen...

L'ésser humà camina millor amb un pal a la mà i el puny tancat, així que el segon contacte ve quan comencen a caminar: porten sempre una a la mà, això els ajuda a mantenir l'equilibri.

Quan ja caminen amb soltesa, i és temporada de collita (agost, setembre), ens posem tots a recollir.

Primer, jo i algun dels majors les fem caure del garrover:

-Pluja de garroves!

i després, entre tots, les posem en les senalla i d'aquí als sacs.

Amb el temps, alguns sacs es trenquen i cal traspassar-les a un altre.
En això van dedicar el matí d'ahir els dos mitjans de Can Rareta, mentre les majors anaven a per anous i les obrien per a tots. Amb una paciència infinita, van traspassar totes les garroves d'un sac trencat a un altre nou. No van deixar ni una per recollir.Mentre, la més petita dormia la seva migdiada matinera penjada de mi.

Las algarrobas son muy importantes en Can Rareta, nos enseñan muchas cosas.

El primer contacto de los pequeños con las algarrobas es comerlas. Desde que tienen edad para llevarse algo a la boca, las chupan, las muerden, las saborean...

El ser humano anda mejor con un palo en la mano y el puño cerrado, así que el segundo contacto viene cuando empiezan a andar: llevan siempre una en la mano, eso les ayuda a mantener el equilibrio.

Cuando ya andan con soltura, y es temporada de recolecta (agosto, septiembre), nos ponemos todos a recoger.

Primero, yo y alguno de los mayores las hacemos caer del algarrobo:

-¡Lluvia de algarrobas!

y después, entre todos, las ponemos en las espuertas y de ahí a los sacos.

Con el tiempo, algunos sacos se rompen y hay que traspasarlas a otro.

A eso dedicaron la mañana de ayer los dos medianos de Can Rareta, mientras las mayores iban a por nueces y las abrían para todos. Con una paciencia infinita, traspasaron todas las algarrobas de un saco roto a otro nuevo. No dejaron ni una por recoger.

Mientras, la más pequeña dormía su siesta matutina colgada de mi.

CAMINANT

Una de les millors eines d'aprenentatge que hi ha en Can Rareta són els propis nens. Sé que és així, però una vegada i una altra aconsegueixen sorprendre'm.

A primers de novembre va començar una nena que fa poc que camina. 

Caminar per Can Rareta no té res a veure amb caminar per la ciutat, el sòl no és tot igual, no és recte ni uniforme. El camí és de terra, hi ha zones amb grava, zones amb pedres, solcs fets per l'aigua, pujades, baixades...

La petita se sent una mica insegura quan sortim a passejar i encara que camina sola, ho fa a poc a poc, mirant cada desnivell, cada pedra.

Les dos majors (2 anys i mig) s'han adonat i els hi deu semblar estrany, elles van aprendre a caminar aquí i, clar, ho fan amb soltesa i despreocupació. Així doncs s'han proposat ensenyar-li a caminar com elles.

Ahir, per primera vegada, la van prendre cadascuna d'una mà i van caminar les tres juntes.

-Nem!

Primer día

I la nena les va seguir amb una fe absoluta.

El resultat és que en sol dos dies la petita I ha millorat molt la seva forma de caminar i avui quan tornàvem a casa li he dit:

-Camines molt millor, què bè que t'ensenyen M i L!

Ella ha afirmat amb el seu cap i m'ha mirat amb un gran somriure en boca i ulls.

La veritat és que jo no li hagués ensenyat millor.

___________________________________________________________

Una de las mejores herramientas de aprendizaje que hay en Can Rareta son los propios niños. Sé que es así, pero una y otra vez consiguen sorprenderme.

A primeros de noviembre empezó una peque que hace poco que camina. 

Caminar por Can Rareta no tiene nada que ver con caminar por la ciudad, el suelo no es todo igual, no es recto ni uniforme. El camino es de tierra, hay zonas con grava, zonas con piedras, surcos hechos por el agua, subidas, bajadas...

La pequeña se siente algo insegura cuando salimos a pasear y aunque camina sola, lo hace despacito, mirando cada desnivel, cada piedra.

Las dos mayores (2 años y medio) se han dado cuenta y les debe parecer extraño, ellas aprendieron a caminar aquí y, claro, lo hacen con soltura y despreocupación. Así pues se han propuesto enseñarle a caminar como ellas.

Ayer, por primera vez,  la tomaron cada una de una mano y caminaron las tres juntas.

-Vamos!

Segundo día

Y la peque las siguió con una fe absoluta.

El resultado es que en solo dos días la pequeña I ha mejorado mucho su forma de andar y hoy cuando volvíamos a casa le he dicho:

-Caminas mucho mejor, ¡qué bien que te enseñan M y L!

Ella ha afirmado con su cabeza y me ha mirado con una gran sonrisa en boca y ojos.

Lo cierto es que yo no le hubiera enseñado mejor.

A Can Rareta conreem les nostres hortalisses a l'estiu, però quan arriba l'hivern les comprem a Ibizeneco, un polit projecte que conrea verdures de forma orgànica i te les porta a casa cada setmana.

Avui quan ha arribat la cistella els petits de Can Rareta s'han assegut al seu  voltant per tocar, olorar i nomenar les verdures i fruites que coneixen.

-Mmmh tomàquet!

-Ceba, pica.

-Mira Sandra, pebrera!

-Sandra, això què és?

-Bledes.

La més petita, com no, ha mossegat algunes peces perquè ella encara no les reconeix per la vista, però si pel seu gust.

Tocant i olorant les verdures amb suavitat hem passat una bona estona.

En Can Rareta cultivamos nuestras hortalizas en verano, pero cuando llega el invierno las compramos a Ibizeneco, un estupendo proyecto que cultiva verduras de forma orgánica y te las trae a casa cada semana.

Hoy cuando ha llegado la cesta los pequeños de Can Rareta se han sentado a su alrededor para tocar, oler y nombrar las verduras y frutas que conocen.

-Mmmh tomate!

-Cebolla, pica.

-Mira Sandra, pimientos!

-Sandra, ¿esto qué es?

-Acelgas.

La más pequeña, como no, ha mordido algunas piezas porque ella todavía no las reconoce por la vista, pero si por su sabor.

Tocando y oliendo las verduras con suavidad hemos pasado un buen rato.

Avui ha començat la tardor a Can Rareta i amb ella la tranquil·litat i la calma amb la qual els més petits fan les coses.

Després de portar el menjar a les gallines i menjar-nos el nostre merescut tros de pa, hem anat a la muntanya a buscar herbes per alleujar els refredats propis de la tardor i l'hivern.

Na Fracisca ens ha donat la recepta d'una cocció infal·lible per guarir el refredat:

Sàlvia, romaní, frígola, figues seques i garroves.


Per sort tenim tots els elements a Can Rareta només cal anar a buscar-los.

Els petits han gaudit recol·lectant i olorant les diferents herbes. 












Hoy ha empezado el otoño en Can Rareta y con él la tranquilidad y la calma con la que los más pequeños hacen las cosas.

Después de llevar la comida a las gallinas y comernos nuestro merecido trozo de pan, hemos ido a la montaña a buscar hierbas para aliviar los resfriados propios del otoño e invierno.

Fracisca nos ha dado la receta de una cocción infalible para curar el resfriado:

Salvia, romero, tomillo, higos secos y algarroba.

Por suerte tenemos todos los elementos en Can Rareta sólo hay que ir a buscarlos.

 Rosmarinus officinalis

Los peques han disfrutado recolectando y oliendo las distintas hierbas. 

 Thymus vulgaris

Ceratonia siliqua

Salvia divinorum

Ficus Carica

L'hora de menjar comença cada dia amb un: “A rentar les mans”.

Ahir, després d'uns minuts d'haver-ho dit, vaig sortir de la cuina i em vaig trobar amb aquesta imatge.

Estaven assegudets esperant la meva arribada per començar a servir-se.

Entre tots havien parat la taula, ja que cadascun sap què ha de portar. Amb cada canvi d'estació canviem les tasques. Ara, a l'estiu, na Pia porta els plats, en Mateo els coberts, na Lucía els tovallons i na Mila els bols per a la fruita. El menjar el porto jo gairebé tot l'any, però en aquesta època ho fan els antics alumnes, Guille i Laura, que ja tenen quatre i cinc anys.

Quan em vaig asseure, na Laura va començar a servir-se (perquè era el dia en el qual la seva família havia portat el menjar) i després ho van fer els altres seguint el sentit de les agulles del rellotge.

Abans de menjar donem les gràcies a cada membre de la família que ha cuinat aquest dia el menjar, i de pas repassem els seus noms i el dia de la setmana en què estem.

Cadascun se serveix la quantitat de menjar que considera oportuna. Això sí, per poder gaudir de la fruita de les postres haurà de menjar-s'ho tot, tot, tot.




La hora de comer empieza cada día con un: “A lavar las manos”.

Ayer, tras unos minutos de haberlo dicho, salí de la cocina y me encontré con esta imagen.

Estaban sentaditos esperando mi llegada para empezar a servirse.

Entre todos habían puesto la mesa, ya que cada uno sabe qué debe llevar. Con cada cambio de estación cambiamos las tareas. Ahora, en verano, Pia lleva los platos, Mateo los cubiertos, Lucía las servilletas y Mila los cuencos para la fruta. La comida la llevo yo casi todo el año, pero en esta época lo hacen los antiguos alumnos, Guille y Laura, que ya tienen cuatro y cinco años.

Cuando me senté, Laura empezó a servirse (porque era el día en el que su familia había traído la comida) y después lo hicieron los demás siguiendo el sentido de las agujas del reloj.

Antes de comer damos las gracias a cada miembro de la familia que ha cocinado ese día la comida, y de paso repasamos sus nombres y el día de la semana en que estamos.

Cada uno se sirve la cantidad de comida que considera oportuna. Eso sí, para poder disfrutar de la fruta del postre deberá comérselo todo, todo, todo.